Vaga general 14N

Avui és 14n, dia de vaga general, convocada a diversos països d’Europa, per diversos sindicats (ja que, per llei, són els únics que poden convocar les vagues generals) i associacions i agrupacions alternatives i autònomes. S’han convocat manifestacions a pràcticament totes les ciutats, no només a les capitals, que han tingut, en general, una bona assistència. Molts comerços i empreses, sobretots pimes, han obert les portes, ja que segons al·leguen la majoria “no poden suportar les pèrdues de tancar un dia lectiu”.

Jo he fet vaga, amb la pèrdua econòmica que això em pot suposar, però amb la consciència tranquil·la i el pensament que estic lluitant pels nostres drets i pels dels que vindran. Tinc els meus motius (retallades, no saber si cobraré a final de mes perquè treballo en una residència, pujada de taxes a la universitat, pujada d’impostos, baixada o congelació de sous dels treballadors, ERO’s i demés) i sé que aquest mes m’hauré de quedar a casa sense sortir ni un sol dia per poder pagar les factures i menjar, perquè el que deixaré de cobrar és molt en comparació del que cobro. Tot i això, accepto que, els que volen, vagin o hagin anat a treballar, tenen el mateix dret que jo a decidir què fer. Però el que NO accepto és que alguns (masses per mala sort) no facin vaga perquè els treuen aquest dia del sou (a casa som dos vivint amb menys de 800 € i pagant un lloguer, el menjar i demés) encara que viuen perfectament bé amb 50 o 60 € menys (no costa tant apretar-se el cinturó uns dies per defensar els nostres drets), que tots els de casa treballen i no s’estan de res, en tot cas, trobo lògic els que no secunden la vaga perquè aquests diners els són imprescindibles. Tampoc accepto que diguin “jo no faig vaga perquè no estic d’acord amb els sindicats”. Des de que tinc ús de raó MAI he estat d’acord amb els sindicats, i menys amb els majoritaris (CCOO i UGT) i que reben subvencions, però cal tenir en compte que si aquest no organitzen les vagues generals ningú més les pot convocar. Per això, avui a la manifestació no m’he ajuntat amb aquests sindicats, ni amb els partits polítics que participaven a la concentració. I, encara menys, accepto els que fan vaga “des del llit”, o aprofiten per anar de compres, o a passejar o, simplement, s’ho agafen com un dia de festa i de vacances. Una vaga no és una festa, és una reivindicació, és una lluita, és un dret que s’ha d’utilitzar com a tal, per a lluitar, reclamar i reivindicar.

Per tot això, demano a tots aquells que avui no han fet vaga per algun d’aquests motius, o l’han fet a la “seva manera”, que primer m’expliquin perquè ho han fet, quina és la seva manera de lluitar contra el sistema que hi ha muntat o quines propostes tenen i, segona, que si amb la vaga general d’avui s’aconsegueix quelcom, que no s’aprofitin d’aquests drets, que no utilitzin els drets que s’han aconseguit amb les vagues generals de tota la història (que són tots els drets dels treballadors) i que comencin a plantejar-se a treballar com a esclaus, com fa 150 anys.

Potser amb una sola vaga no s’aconseguirà res, però pot ser el principi d’un canvi històric.

[emma] 

Pintant a cegues

Us heu plantejat mai com pinten els invidents? Perquè és clar, pintar si que pinten però no veuen on posen el pinzell.  Després de veure les obres d’alguns pintors cecs vaig decidir fer una prova.  Buscant i demanant em van explicar que als nens invidents, a vegades, els fan dibuixos en relleu i ells pinten l’interior. Ho havia de provar. Amb un cartró fi, un parell de pinzells i un punxó o bolígraf.  Primer, el contorn, ha de ser quelcom fàcil: un cercle, un quadrat, una figura irregular i... alguna cosa més complicada: una flor. Ja, tant per tant, hi vaig afegir text, per intentar seguir les línies de les lletres primer amb el dit i, si podia, també amb el pinzell. Càmera a punt, ulls tapats i endavant! Començo a buscar pel cartró amb les puntes dels dits, suaument. Quan vaig trobar alguna cosa ufff! Ni ho reconeixia! Sort de la memòria visual que em va fer veure mentalment el que havia marcat! Allò havia de ser el cercle. Començo a pintar i de cop penso: com carai sé on és la punta del pinzell si no sé ni a quin punt de la figura tinc el dit? Amb la mà esquerra busco la pintura, situo el pinzell al costat del relleu i intento seguir-lo, però, al cap de 10 segons ja m’he perdut. Definitivament, la manera més senzilla de seguir el contorn és amb una mà al relleu i l’altre al pinzell. Faig dos intents, m’angoixo. Suposo que hauria d’entrenar molt més el tacte per a poder pintar mínimament bé aquestes figures tant simples, ja que, tot i fer dos tipus de relleus (relleu i forat) no he sigut capaç de seguir cap dibuix.  Això si, he acabat amb les mans plenes de pintura, el pinzell brut fins la punta i una desil·lusió immensa. Quin desastre! Jo em pensava que seria bufar i fer ampolles, acostumada als pinzells i a resseguir tots els relleus amb la punta dels dits no havia pas de ser tant difícil! Hi reflexiono una estona. Potser és que reconec  amb el tacte tot allò que tinc molt vist però no allò que m’és més recent.  Suposo que tenim una memòria sensitiva molt menys desenvolupada que la visual i fins i tot que l’auditiva. Jo recordava perfectament la imatge visual, però he tingut força problemes al recordar la imatge sensitiva tot i haver recorregut les línies moltes vegades abans de tapar-me els ulls.

Us deixo alguna foto i els dos intents. 

resultat final

Una mica de braille

El braille es el llenguatge escrit per a llegir de manera tàctil. Podríem dir que no és ben bé escrit, sinó que més aviat és gravat, en relleu. És molt interessant aprendre a "desxifrar-lo" i fàcilment es pot plantejar com un joc d'aquests de substituir una figura per una lletra. No explicaré què és el braille ja que fàcilment es pot trobar (hi ha una bona definició i història a la web de la ONCE) però m'agradaria que, quan aneu pel carrer observeu la quantitat de cartells en braille. N'hi ha poquíssims, en canvi podem trobar-ne de visuals a gairebé cada cantonada. on és més senzill veure inscripcions en aquests símbols és a dins d'ascensors o en màquines dispensadores, també en medicaments i en alguns productes com gels de bany o aigües minerals. M’agradaria saber si aquests productes són elegits per als deficients visuals per a incorporar-los al seu cistell de la compra ja que, hi ha molt poques marques que ofereixin una mínima descripció en braille, i les que la tenen solen tenir el nom o marca del producte i la quantitat i, fins i tot diria que alguns mal escrits (no és que en sàpiga gaire jo de braille però pel que tinc entès sempre s’ha de posar el símbol de numero abans dels caràcters específics del nombre).

El funcionament de lectura és molt simple. Per començar cal saber que el braille és un sistema de 6 punts en dues files verticals el qual amb la combinació d’aquests punts forma les lletres. Cada lletra té un símbol (uns punts concrets), les lletres amb accent tenen un símbol propi per a cada forma (un per a la lletra sense accent, un per a l’accent tancat, un per a l’obert, un altre per a la dièresi...) s’ha de tenir en compte que aquestes lletres “especials” poden ser diferents en cada idioma. Per a les majúscules s’hi posa un altre signe al davant i després la lletra en qüestió. Per als números es fan servir les primeres lletres de l’abecedari (a=1 b=2 c=3 d=4 e=5 f=6 g=7 h=8 i=9 j=0) amb el símbol de número al davant.

a

b

c

d

e

f

g

h

i

j

k

l

m

A

B

C

D

E

F

G

H

I

J

K

L

M

n

o

p

q

r

s

t

u

v

w

x

y

z

N

O

P

Q

R

S

T

U

V

W

X

y

z

1	2	3	4	5	6	7	8	9	0
1	2	3	4	5	6	7	8	9	0

Pot semblar que el braille no és massa important en el treball de recerca i experimentació que estic fent però en part si que ho és. Primer per a poder entendre la manera de viure dels invidents, és una forma més d’autosuficiència ja que per a adaptar molts aparells d’ús qüotidià l’utilitzen, per exemple els ordinadors, però a més, si es tingués més en compte aquest sector de gent és una manera més de que ells puguin fer tot el que per a nosaltres (els que hi veiem) és simple, com anar a comprar.

A part d’això és molt interessant veure com alguns artistes l’utilitzen no només per a explicar la seva obra, sinó que aquest forma part de l’obra en si. És el cas de Gerardo Nigenda, fotògraf mexicà cec que incorpora petites transcripcions Braille dins les imatges. http://www.elisarugo.com/nigenda/

És interessant veure com, simplement posant petites línies de braille pot canviar tant la imatge i fer que no només es pugui veure, sinó que també es pot tocar i “veure” amb les puntes dels dits. 

Us deixo un parell d'imatges de llocs on es pot trobar el text braille.

 Ascensor

 Gel de bany (marca del producte)

Ampolla d'aigua (marca i quantitat)

[emma]

Primera passejada

Avui he sortit a fer un petit volt a cegues. He anat a una zona coneguda per a mi, fàcil i tranquil·la per a poder fer la primera prova.  M’he tapat els ulls d’una forma molt rudimentària i , he començat a caminar. Al veure’m tant indefensa he decidit que potser seria millor utilitzar alguna cosa per ajudar a guiar-me, un bastó per exemple. El primer que m’ha fet agafar el bastó ha sigut el pensar que, tot i que el camí és força recte i planer, té alguns marges a la vora que podien ser una mica perillosos.  Un cop he tingut el bastó (podríem dir-li també garrot) a una mà, i la càmera (la del mòbil em serveix) a l’altre he començat el trajecte. De seguida, m’he fet un mapa mentalment del camí que havia de seguir i m’he situat. M’ha ajudat el fet que ja comencés a prop de la vorera  i m’he imaginat on era. Mentalment he fet una ullada el que devia tenir al davant i als costats, ui! Els contenidors!  Cap problema. S’ha d’anar molt al cas de què trepitges, el terra et dóna moltes pistes.  Jo, instintivament , he intentat orientar-me amb el sol, però ha resultat que he calculat malament i no hi havia cap ombra prop del camí.  Una de les poques coses en les que pensava mentre feia el recorregut era seguir la vora, on s’acaba l’asfalt i comencen les herbes.  Resulta que només he gravat 3 minuts, ja que al primer forat que m’he ficat s’ha parat, però hem caminat uns 10 minuts  i ha sigut força estressant. Primer, el meu germà s’ha ficat al mig i jo, tot i haver-lo picat amb el garrot al turmell no me n’he adonat i he continuat caminant fins a topar-me amb ell. Llavors ha vingut un cotxe i m’han hagut d’apartar ja que estava més a prop del que jo em pensava. Finalment, i després de buscar molts cops el límit del camí, hem decidit donar per finalitzada la primera sortida.

A la pròxima sortida espero resoldre el problema de la càmera i gravar més estona. I també estic pendent d’uns “parxes” per tapar-me els ulls i no ofegar-me sota un mocador.

Fins aviat! 

Pintura i ceguesa? i tant!

“Vull ser recordat com la persona capaç de veure el món amb les puntes dels dits. Vull ser recordat pel meu art.”  Esref Armagan.

Esref Armagan ( http://www.armagan.com/paintings.asp ) és un pintor Turc, cec de naixement, que pinta amb els dits i que, sorprenentment, tot i no haver vist mai, utilitza la perspectiva a l’hora de crear les seves composicions.  El canal Discovery Channel en va fer un documental (el podeu trobar al Youtube en anglès amb el nom de” Extraordinary people, The artist with no eyes, Esref Armagan”) on explica que aquest home va ser estudiat per psicòlegs de la University of Toronto, ja que segons diuen, l’Esref utilitza els mateixos principis que es van fer servir als inicis de la perspectiva però amb una diferència: ell mai ha vist el que pinta. Segons un dels científics que estudien el cas, Esref és capaç de dibuixar qualsevol perspectiva només tocant allò que ha de dibuixar i això és una cosa que només els que hi veiem i sabem les lleis de la perspectiva som capaços de fer i tot i així moltes vegades ens costa. A més pinta animals (papallones, peixos, ocells) de forma força realista i utilitzant els colors pertinents.

És interessant veure que davant la gran varietat de pintors cecs n’hi ha de tots els estils i classes, que pinten amb pinzell o amb el dits, que utilitzen més o menys colors... però la majoria em sorprenen per alguna cosa o altre ja sigui pel mètode que utilitzen, per alguna cosa concreta com formes, perspectives, llums i ombres, o, simplement, pel resultat visual que aconsegueixen encara que ells en cap moment han vist (visualment parlant és clar) el que pinten. Encara ara em costa d’entendre però com he sentit ja molts cops: no és necessari veure per a crear.

Fa un parell d’anys a classe de Dibuix Artístic el professor ens va fer un exercici que tractava de dibuixar quelcom sense mirar el paper en cap moment, ho vam provar amb la nostra pròpia mà i era complicadíssim! Era més fàcil seguir la línia que estàs fent si no aixeques el llapis del full però ni així vaig aconseguir fer una mà “ben feta”. Potser per això em sorprèn tant el fet que algunes persones siguin capaces de fer un dibuix o una imatge sense veure el que fan, però potser també és la pràctica i trobar alguns trucs que facilitin la feina. He vist, per exemple, que alguns pintors es fan un esbós previ amb un punxó i a l’hora de pintar segueixen el relleu. Alguns prefereixen pintar directament però sempre es guien dels relleus de la pintura. Tot i així jo soc incapaç de fer una figura complexa sense veure on he posat el llapis o el pinzell. 

Si aconsegueixo fer el que vull, demà o demà passat hi haurà una entrada interessant al blog! 

Fins aviat!

Va de platges

Després d'uns  mesos sense temps, mitjans o ganes d'escriure avui tinc quelcom per explicar. Des de que faig aquest blog/treball estic canviant la forma de "veure" les coses, per dir-ho d'alguna manera de notar-les. Per què, viure un instant, no és només veure'l sinó que és molt més que això; és escoltar-lo, olorar-lo, tocar-lo... i recordar tots aquests sentits. Només així pots guardar un bon moment amb tota fidelitat. Per posar un exemple: a tots ens han fet fer allò de: "Deixa la ment en blanc, relaxa't. Imagina que estàs en una platja, amb l'olor del mar, la remor de les onades, la sorra acaronant la pell, etc.". Doncs resulta que això només funciona amb la gent que ha estat a la platja i ha fet el que et diuen que imaginis, això és perquè en el moment "d'imaginar" aquesta situació el que estàs fent és concentrar-te i recordar l'olor, la textura, la temperatura, i el so d'aquell moment que has viscut. Això fa que me n'adoni que en el moment en que ens diuen: "platja" ens ve al cap la imatge de la platja però també ens podria venir l'olor o el so o fins i tot el tacte de la platja si tinguéssim, es clar, els demés sentits igual d'entrenats o els féssim el mateix cas que a la vista.

Bé, en realitat això no és el que volia explicar, però me'n vaig del tema fàcilment. Fa uns dies vaig anar a la platja, (pensant en això m'ha vingut al cap la parrafada de dalt) a un poble al que havia estat feia molt de temps i que gairebé ni recordava. A la tarda vam anar a passejar per un passeig que anava fins al poble del costat, passava pel costat de platges, cales i bosquets de pins. Teniem pensat tornar quan ja sigués fosc, així que anàvem preparats amb llanternes per si de cas. Va resultar que el passeig estava mínimament il·luminat per uns petits fanals que enlluernaven una passa de terra cada 10 metres. Vistes les circumstàncies vam decidir no encendre les llanternes i jo, vaig decidir tancar els ulls i deixar-me guiar pel meu company. Se'm va fer estrany no veure el que trepitjava però estar-ne tan segura com si ho veiés. Notava els canvis al terra, els llocs on hi havia petites muntanyes de sorra o fins i tot sentia el canviar del vent enmig dels arbres i les platges.  Ho hauria d'haver gravat però, com? de nit i... com es pot gravar la calma?

[emma]

Què passa quan, després de fer la rutina matinal sense obrir els ulls, decideixes ampliar horitzons? Això mateix em vaig preguntar jo. I si, si, jo tota convençuda caminant decidida em vaig trobar amb ves a saber què al mig del pas. Per sorpresa meva no em vaig posar a pensar amb què havia topat ni a renegar, vaig continuar amb els ulls tancats amb una imatge semblant a aquesta, no em vaig imaginar on era, ni què havia passat sinó que només intentava preservar aquella imatge fugaç, del moment del cop, perquè tenia alguna cosa diferent, semblava que tingués relleu. Si, era això! Vaig imaginar en relleu, era com si toqués la forma, no la veia, la tocava a la meva imaginació! Era punxeguda, les punxes tenien forma de rombe, i el centre era tou, tot rugós, irregular. I vaig deixar de tocar-lo, me'l vaig imaginar en imatges, de tots colors amb una espècie d'espiral negre al mig. Uau.

Us deixo també l'enllaç de la web d'un fotograf cec. Té unes fotos impressionants i més tenint en compte que  es va afeccionar a la fotografia quan ja no hi veia. http://www.peteeckert.com/photos.php

[emma]