Primera passejada

Avui he sortit a fer un petit volt a cegues. He anat a una zona coneguda per a mi, fàcil i tranquil·la per a poder fer la primera prova.  M’he tapat els ulls d’una forma molt rudimentària i , he començat a caminar. Al veure’m tant indefensa he decidit que potser seria millor utilitzar alguna cosa per ajudar a guiar-me, un bastó per exemple. El primer que m’ha fet agafar el bastó ha sigut el pensar que, tot i que el camí és força recte i planer, té alguns marges a la vora que podien ser una mica perillosos.  Un cop he tingut el bastó (podríem dir-li també garrot) a una mà, i la càmera (la del mòbil em serveix) a l’altre he començat el trajecte. De seguida, m’he fet un mapa mentalment del camí que havia de seguir i m’he situat. M’ha ajudat el fet que ja comencés a prop de la vorera  i m’he imaginat on era. Mentalment he fet una ullada el que devia tenir al davant i als costats, ui! Els contenidors!  Cap problema. S’ha d’anar molt al cas de què trepitges, el terra et dóna moltes pistes.  Jo, instintivament , he intentat orientar-me amb el sol, però ha resultat que he calculat malament i no hi havia cap ombra prop del camí.  Una de les poques coses en les que pensava mentre feia el recorregut era seguir la vora, on s’acaba l’asfalt i comencen les herbes.  Resulta que només he gravat 3 minuts, ja que al primer forat que m’he ficat s’ha parat, però hem caminat uns 10 minuts  i ha sigut força estressant. Primer, el meu germà s’ha ficat al mig i jo, tot i haver-lo picat amb el garrot al turmell no me n’he adonat i he continuat caminant fins a topar-me amb ell. Llavors ha vingut un cotxe i m’han hagut d’apartar ja que estava més a prop del que jo em pensava. Finalment, i després de buscar molts cops el límit del camí, hem decidit donar per finalitzada la primera sortida.

A la pròxima sortida espero resoldre el problema de la càmera i gravar més estona. I també estic pendent d’uns “parxes” per tapar-me els ulls i no ofegar-me sota un mocador.

Fins aviat!