Pintant a cegues

Us heu plantejat mai com pinten els invidents? Perquè és clar, pintar si que pinten però no veuen on posen el pinzell.  Després de veure les obres d’alguns pintors cecs vaig decidir fer una prova.  Buscant i demanant em van explicar que als nens invidents, a vegades, els fan dibuixos en relleu i ells pinten l’interior. Ho havia de provar. Amb un cartró fi, un parell de pinzells i un punxó o bolígraf.  Primer, el contorn, ha de ser quelcom fàcil: un cercle, un quadrat, una figura irregular i... alguna cosa més complicada: una flor. Ja, tant per tant, hi vaig afegir text, per intentar seguir les línies de les lletres primer amb el dit i, si podia, també amb el pinzell. Càmera a punt, ulls tapats i endavant! Començo a buscar pel cartró amb les puntes dels dits, suaument. Quan vaig trobar alguna cosa ufff! Ni ho reconeixia! Sort de la memòria visual que em va fer veure mentalment el que havia marcat! Allò havia de ser el cercle. Començo a pintar i de cop penso: com carai sé on és la punta del pinzell si no sé ni a quin punt de la figura tinc el dit? Amb la mà esquerra busco la pintura, situo el pinzell al costat del relleu i intento seguir-lo, però, al cap de 10 segons ja m’he perdut. Definitivament, la manera més senzilla de seguir el contorn és amb una mà al relleu i l’altre al pinzell. Faig dos intents, m’angoixo. Suposo que hauria d’entrenar molt més el tacte per a poder pintar mínimament bé aquestes figures tant simples, ja que, tot i fer dos tipus de relleus (relleu i forat) no he sigut capaç de seguir cap dibuix.  Això si, he acabat amb les mans plenes de pintura, el pinzell brut fins la punta i una desil·lusió immensa. Quin desastre! Jo em pensava que seria bufar i fer ampolles, acostumada als pinzells i a resseguir tots els relleus amb la punta dels dits no havia pas de ser tant difícil! Hi reflexiono una estona. Potser és que reconec  amb el tacte tot allò que tinc molt vist però no allò que m’és més recent.  Suposo que tenim una memòria sensitiva molt menys desenvolupada que la visual i fins i tot que l’auditiva. Jo recordava perfectament la imatge visual, però he tingut força problemes al recordar la imatge sensitiva tot i haver recorregut les línies moltes vegades abans de tapar-me els ulls.

Us deixo alguna foto i els dos intents. 

resultat final

Primera passejada

Avui he sortit a fer un petit volt a cegues. He anat a una zona coneguda per a mi, fàcil i tranquil·la per a poder fer la primera prova.  M’he tapat els ulls d’una forma molt rudimentària i , he començat a caminar. Al veure’m tant indefensa he decidit que potser seria millor utilitzar alguna cosa per ajudar a guiar-me, un bastó per exemple. El primer que m’ha fet agafar el bastó ha sigut el pensar que, tot i que el camí és força recte i planer, té alguns marges a la vora que podien ser una mica perillosos.  Un cop he tingut el bastó (podríem dir-li també garrot) a una mà, i la càmera (la del mòbil em serveix) a l’altre he començat el trajecte. De seguida, m’he fet un mapa mentalment del camí que havia de seguir i m’he situat. M’ha ajudat el fet que ja comencés a prop de la vorera  i m’he imaginat on era. Mentalment he fet una ullada el que devia tenir al davant i als costats, ui! Els contenidors!  Cap problema. S’ha d’anar molt al cas de què trepitges, el terra et dóna moltes pistes.  Jo, instintivament , he intentat orientar-me amb el sol, però ha resultat que he calculat malament i no hi havia cap ombra prop del camí.  Una de les poques coses en les que pensava mentre feia el recorregut era seguir la vora, on s’acaba l’asfalt i comencen les herbes.  Resulta que només he gravat 3 minuts, ja que al primer forat que m’he ficat s’ha parat, però hem caminat uns 10 minuts  i ha sigut força estressant. Primer, el meu germà s’ha ficat al mig i jo, tot i haver-lo picat amb el garrot al turmell no me n’he adonat i he continuat caminant fins a topar-me amb ell. Llavors ha vingut un cotxe i m’han hagut d’apartar ja que estava més a prop del que jo em pensava. Finalment, i després de buscar molts cops el límit del camí, hem decidit donar per finalitzada la primera sortida.

A la pròxima sortida espero resoldre el problema de la càmera i gravar més estona. I també estic pendent d’uns “parxes” per tapar-me els ulls i no ofegar-me sota un mocador.

Fins aviat! 

Va de platges

Després d'uns  mesos sense temps, mitjans o ganes d'escriure avui tinc quelcom per explicar. Des de que faig aquest blog/treball estic canviant la forma de "veure" les coses, per dir-ho d'alguna manera de notar-les. Per què, viure un instant, no és només veure'l sinó que és molt més que això; és escoltar-lo, olorar-lo, tocar-lo... i recordar tots aquests sentits. Només així pots guardar un bon moment amb tota fidelitat. Per posar un exemple: a tots ens han fet fer allò de: "Deixa la ment en blanc, relaxa't. Imagina que estàs en una platja, amb l'olor del mar, la remor de les onades, la sorra acaronant la pell, etc.". Doncs resulta que això només funciona amb la gent que ha estat a la platja i ha fet el que et diuen que imaginis, això és perquè en el moment "d'imaginar" aquesta situació el que estàs fent és concentrar-te i recordar l'olor, la textura, la temperatura, i el so d'aquell moment que has viscut. Això fa que me n'adoni que en el moment en que ens diuen: "platja" ens ve al cap la imatge de la platja però també ens podria venir l'olor o el so o fins i tot el tacte de la platja si tinguéssim, es clar, els demés sentits igual d'entrenats o els féssim el mateix cas que a la vista.

Bé, en realitat això no és el que volia explicar, però me'n vaig del tema fàcilment. Fa uns dies vaig anar a la platja, (pensant en això m'ha vingut al cap la parrafada de dalt) a un poble al que havia estat feia molt de temps i que gairebé ni recordava. A la tarda vam anar a passejar per un passeig que anava fins al poble del costat, passava pel costat de platges, cales i bosquets de pins. Teniem pensat tornar quan ja sigués fosc, així que anàvem preparats amb llanternes per si de cas. Va resultar que el passeig estava mínimament il·luminat per uns petits fanals que enlluernaven una passa de terra cada 10 metres. Vistes les circumstàncies vam decidir no encendre les llanternes i jo, vaig decidir tancar els ulls i deixar-me guiar pel meu company. Se'm va fer estrany no veure el que trepitjava però estar-ne tan segura com si ho veiés. Notava els canvis al terra, els llocs on hi havia petites muntanyes de sorra o fins i tot sentia el canviar del vent enmig dels arbres i les platges.  Ho hauria d'haver gravat però, com? de nit i... com es pot gravar la calma?

[emma]

Què passa quan, després de fer la rutina matinal sense obrir els ulls, decideixes ampliar horitzons? Això mateix em vaig preguntar jo. I si, si, jo tota convençuda caminant decidida em vaig trobar amb ves a saber què al mig del pas. Per sorpresa meva no em vaig posar a pensar amb què havia topat ni a renegar, vaig continuar amb els ulls tancats amb una imatge semblant a aquesta, no em vaig imaginar on era, ni què havia passat sinó que només intentava preservar aquella imatge fugaç, del moment del cop, perquè tenia alguna cosa diferent, semblava que tingués relleu. Si, era això! Vaig imaginar en relleu, era com si toqués la forma, no la veia, la tocava a la meva imaginació! Era punxeguda, les punxes tenien forma de rombe, i el centre era tou, tot rugós, irregular. I vaig deixar de tocar-lo, me'l vaig imaginar en imatges, de tots colors amb una espècie d'espiral negre al mig. Uau.

Us deixo també l'enllaç de la web d'un fotograf cec. Té unes fotos impressionants i més tenint en compte que  es va afeccionar a la fotografia quan ja no hi veia. http://www.peteeckert.com/photos.php

[emma]

Primers passos

Quan em vaig plantejar fer això i vaig començar a tancar els ulls, em vaig adonar de que realment no tenia ni la més remota idea de com fer moltes coses quotidianes que fins ara m'havien semblat bufar i fer ampolles, com puc saber si els pantalons estan del dret o del revés? Doncs, com que tot allò que fas té la seva conseqüència, aquell dia vaig acabar anant a treballar amb els pantalons girats, caram quina sorpresa quan, a l'arribar a la feina, vaig veure la butxaca del darrere al davant. Gràcies a això vaig decidir no provar de doblegar la roba fins que no m'hagués acostumat, aparellar els mitjons ha de ser impossible! Però és clar, si tens la roba a punt i ja saps el que t'has de posar molt bé, però triar el que et poses i saber què és sense desordenar tot l'armari és més complicat. Un cop vestida em disposo a acabar-me de preparar. Pentinar-se? ni de conya, és més fàcil que se't enganxi la pinta enmig dels cabells! Així que, una cua i avall, que ja no em queda temps. A veure si mica a mica n'aprenc!
Realment, a vegades, és força complicat adaptar-se a una nova situació com aquesta, un parell de coses tant simples, que faig cada dia, em requereixen el triple de temps i no n'obtinc el mateix resultat, però hi ha alguna cosa dins meu que em diu que me'n puc sortir, que no necessito ajuda per a fer-ho, i l'endemà ho torno a intentar. Són només 10 minuts al dia, 15 com a molt, però en aquests curts instants em passen mil i una coses pel cap, algun dia, fins i tot m'he despistat i he xocat però, ja no m'imagino amb imatges com és el recorregut matinal per casa, sinó que penso en formes més abstractes, no veig el llarg passadís veig paret, radiador, paret, forat ample de porta, porta... tot resseguit pels meus dits suaument, imaginant cada forat, cada relleu. Potser si que és una manera diferent de veure, però és veure realment, veure tocant. Una de les definicions de tocar de enciclopèdia.cat m'ha agradat molt, perquè defineix la manera en que estic veient sense mirar.
tocar: Experimentar, adquirir, coneixement directe (d'una cosa).


Us deixo un enllaç d'un dels capítols de 21 dias de Cuatro, on Samantha Villar es tapa els ulls durant aquests 21 dies, és ajudada per a cecs de la ONCE a fer aquestes petites coses de la vida diària.
http://play.cuatro.com/directo/21-dias/ver/21-dias-a-ciegas




[emma]