Què passa quan, després de fer la rutina matinal sense obrir els ulls, decideixes ampliar horitzons? Això mateix em vaig preguntar jo. I si, si, jo tota convençuda caminant decidida em vaig trobar amb ves a saber què al mig del pas. Per sorpresa meva no em vaig posar a pensar amb què havia topat ni a renegar, vaig continuar amb els ulls tancats amb una imatge semblant a aquesta, no em vaig imaginar on era, ni què havia passat sinó que només intentava preservar aquella imatge fugaç, del moment del cop, perquè tenia alguna cosa diferent, semblava que tingués relleu. Si, era això! Vaig imaginar en relleu, era com si toqués la forma, no la veia, la tocava a la meva imaginació! Era punxeguda, les punxes tenien forma de rombe, i el centre era tou, tot rugós, irregular. I vaig deixar de tocar-lo, me'l vaig imaginar en imatges, de tots colors amb una espècie d'espiral negre al mig. Uau.
Us deixo també l'enllaç de la web d'un fotograf cec. Té unes fotos impressionants i més tenint en compte que es va afeccionar a la fotografia quan ja no hi veia. http://www.peteeckert.com/photos.php
[emma]
És tot un repte aquest blog.
ResponderEliminarMolt ben tractat.
Endavant!
Si sapigués de res vinculant, t'aviso!
Molt interessant l'experiència. No tant traduïr immediatament o saber el que havia passat, sinó estar-se en la vivència i intentar descobrir coses... És semblant a la teva cita d'Arnheim: no posar imatges quan no es veu, sinó descobrir què és no veure.
ResponderEliminar