"los profesores de arte para ciegos deberían convencer a los estudiantes de que las pautas estéticas de la sociedad mayoritaria no son automaticamente vinculantes. En lugar de exhortarlos a compensar su falta de visión más allá de lo realmente útil y práctico, deberían animarlos a enorgullecerse de su aportación única a la cultura que pertenecen como minoría digna de respeto." Rudolf Arnheim

miércoles, 29 de junio de 2011

Va de platges

Després d'uns  mesos sense temps, mitjans o ganes d'escriure avui tinc quelcom per explicar. Des de que faig aquest blog/treball estic canviant la forma de "veure" les coses, per dir-ho d'alguna manera de notar-les. Per què, viure un instant, no és només veure'l sinó que és molt més que això; és escoltar-lo, olorar-lo, tocar-lo... i recordar tots aquests sentits. Només així pots guardar un bon moment amb tota fidelitat. Per posar un exemple: a tots ens han fet fer allò de: "Deixa la ment en blanc, relaxa't. Imagina que estàs en una platja, amb l'olor del mar, la remor de les onades, la sorra acaronant la pell, etc.". Doncs resulta que això només funciona amb la gent que ha estat a la platja i ha fet el que et diuen que imaginis, això és perquè en el moment "d'imaginar" aquesta situació el que estàs fent és concentrar-te i recordar l'olor, la textura, la temperatura, i el so d'aquell moment que has viscut. Això fa que me n'adoni que en el moment en que ens diuen: "platja" ens ve al cap la imatge de la platja però també ens podria venir l'olor o el so o fins i tot el tacte de la platja si tinguéssim, es clar, els demés sentits igual d'entrenats o els féssim el mateix cas que a la vista.

Bé, en realitat això no és el que volia explicar, però me'n vaig del tema fàcilment. Fa uns dies vaig anar a la platja, (pensant en això m'ha vingut al cap la parrafada de dalt) a un poble al que havia estat feia molt de temps i que gairebé ni recordava. A la tarda vam anar a passejar per un passeig que anava fins al poble del costat, passava pel costat de platges, cales i bosquets de pins. Teniem pensat tornar quan ja sigués fosc, així que anàvem preparats amb llanternes per si de cas. Va resultar que el passeig estava mínimament il·luminat per uns petits fanals que enlluernaven una passa de terra cada 10 metres. Vistes les circumstàncies vam decidir no encendre les llanternes i jo, vaig decidir tancar els ulls i deixar-me guiar pel meu company. Se'm va fer estrany no veure el que trepitjava però estar-ne tan segura com si ho veiés. Notava els canvis al terra, els llocs on hi havia petites muntanyes de sorra o fins i tot sentia el canviar del vent enmig dels arbres i les platges.  Ho hauria d'haver gravat però, com? de nit i... com es pot gravar la calma?

[emma]