Pintant a cegues

Us heu plantejat mai com pinten els invidents? Perquè és clar, pintar si que pinten però no veuen on posen el pinzell.  Després de veure les obres d’alguns pintors cecs vaig decidir fer una prova.  Buscant i demanant em van explicar que als nens invidents, a vegades, els fan dibuixos en relleu i ells pinten l’interior. Ho havia de provar. Amb un cartró fi, un parell de pinzells i un punxó o bolígraf.  Primer, el contorn, ha de ser quelcom fàcil: un cercle, un quadrat, una figura irregular i... alguna cosa més complicada: una flor. Ja, tant per tant, hi vaig afegir text, per intentar seguir les línies de les lletres primer amb el dit i, si podia, també amb el pinzell. Càmera a punt, ulls tapats i endavant! Començo a buscar pel cartró amb les puntes dels dits, suaument. Quan vaig trobar alguna cosa ufff! Ni ho reconeixia! Sort de la memòria visual que em va fer veure mentalment el que havia marcat! Allò havia de ser el cercle. Començo a pintar i de cop penso: com carai sé on és la punta del pinzell si no sé ni a quin punt de la figura tinc el dit? Amb la mà esquerra busco la pintura, situo el pinzell al costat del relleu i intento seguir-lo, però, al cap de 10 segons ja m’he perdut. Definitivament, la manera més senzilla de seguir el contorn és amb una mà al relleu i l’altre al pinzell. Faig dos intents, m’angoixo. Suposo que hauria d’entrenar molt més el tacte per a poder pintar mínimament bé aquestes figures tant simples, ja que, tot i fer dos tipus de relleus (relleu i forat) no he sigut capaç de seguir cap dibuix.  Això si, he acabat amb les mans plenes de pintura, el pinzell brut fins la punta i una desil·lusió immensa. Quin desastre! Jo em pensava que seria bufar i fer ampolles, acostumada als pinzells i a resseguir tots els relleus amb la punta dels dits no havia pas de ser tant difícil! Hi reflexiono una estona. Potser és que reconec  amb el tacte tot allò que tinc molt vist però no allò que m’és més recent.  Suposo que tenim una memòria sensitiva molt menys desenvolupada que la visual i fins i tot que l’auditiva. Jo recordava perfectament la imatge visual, però he tingut força problemes al recordar la imatge sensitiva tot i haver recorregut les línies moltes vegades abans de tapar-me els ulls.

Us deixo alguna foto i els dos intents. 

resultat final

Primera passejada

Avui he sortit a fer un petit volt a cegues. He anat a una zona coneguda per a mi, fàcil i tranquil·la per a poder fer la primera prova.  M’he tapat els ulls d’una forma molt rudimentària i , he començat a caminar. Al veure’m tant indefensa he decidit que potser seria millor utilitzar alguna cosa per ajudar a guiar-me, un bastó per exemple. El primer que m’ha fet agafar el bastó ha sigut el pensar que, tot i que el camí és força recte i planer, té alguns marges a la vora que podien ser una mica perillosos.  Un cop he tingut el bastó (podríem dir-li també garrot) a una mà, i la càmera (la del mòbil em serveix) a l’altre he començat el trajecte. De seguida, m’he fet un mapa mentalment del camí que havia de seguir i m’he situat. M’ha ajudat el fet que ja comencés a prop de la vorera  i m’he imaginat on era. Mentalment he fet una ullada el que devia tenir al davant i als costats, ui! Els contenidors!  Cap problema. S’ha d’anar molt al cas de què trepitges, el terra et dóna moltes pistes.  Jo, instintivament , he intentat orientar-me amb el sol, però ha resultat que he calculat malament i no hi havia cap ombra prop del camí.  Una de les poques coses en les que pensava mentre feia el recorregut era seguir la vora, on s’acaba l’asfalt i comencen les herbes.  Resulta que només he gravat 3 minuts, ja que al primer forat que m’he ficat s’ha parat, però hem caminat uns 10 minuts  i ha sigut força estressant. Primer, el meu germà s’ha ficat al mig i jo, tot i haver-lo picat amb el garrot al turmell no me n’he adonat i he continuat caminant fins a topar-me amb ell. Llavors ha vingut un cotxe i m’han hagut d’apartar ja que estava més a prop del que jo em pensava. Finalment, i després de buscar molts cops el límit del camí, hem decidit donar per finalitzada la primera sortida.

A la pròxima sortida espero resoldre el problema de la càmera i gravar més estona. I també estic pendent d’uns “parxes” per tapar-me els ulls i no ofegar-me sota un mocador.

Fins aviat!